Judit Terrats, de 22 anys (2003), oposada del sènior femení de Tarragona SPSP, ha viscut una trajectòria marcada per alts i baixos, però sempre amb molta passió i dedicació pel voleibol. Va iniciar el seu camí al Club Volei Salou sent pràcticament una nena, on va començar a forjar el seu amor per l’esport. Amb els anys, el seu recorregut la va portar a la Blume, on va viure una etapa exigent que li va ensenyar disciplina i perseverança. Posteriorment, va arribar al Club Voleibol Sant Pere i Sant Pau per viure la seva primera etapa al conjunt tarragoní.

Després d’un descans per viatjar i replantejar-se el seu futur, la Judit ha tornat amb més força que mai a l’equip de Tarragona, on, a més d’aportar la seva experiència, s’enfronta a nous reptes com a peça clau de l’equip.

Els inicis de Judit Terrats

P: Vas començar al Club Volei Salou quan eres pràcticament una nena. Què recordes d’aquells primers anys en el voleibol? Què et va enganxar a aquest esport?

R: La veritat és que vaig començar molt petita. Normalment, es comença a les escoles, en pavellons amb condicions difícils: fa fred, no tens ni pals per a la xarxa i la muntes com pots. Però m’ho passava molt bé. A més, jugàvem en rombe, que al principi totes érem dolentes. La pilota botava tres cops abans que algú la toqués. Era espectacular. Suposo que el que em va enganxar va ser la diversió i el fet de fer esport, que sempre m’ha agradat.

Una etapa dura a la Blume

P: Després vas entrar a la Blume a tercer d’ESO i hi vas estar dos anys. Com va ser aquesta experiència? Què et va aportar a nivell esportiu i personal?

R: Va ser una experiència força dura, però alhora molt enriquidora. Hi ha molta disciplina, tothom és allà per entrenar i millorar. Encara que siguin esports diferents, veus que tots treballen igual de dur. Això motiva molt.

P: Com era el dia a dia a la Blume?

R: Tot estava supermarcat: àpats, entrenaments, descansos. No hi havia gaire oci, però t’ho passaves bé amb els companys. Va ser una etapa molt bona.

Arribada al Club Voleibol Sant Pere i Sant Pau

P: En sortir d’allà, vas arribar al Club Voleibol Sant Pere i Sant Pau. Què va significar per a tu formar part d’aquest club per primera vegada?

R: Hi vaig venir perquè ja hi era una companya meva, la Carol Matamoros, i algunes altres que coneixia. Tarragona tampoc és gaire gran. Vaig triar Sant Pere perquè era el club més proper que competia a la màxima categoria catalana, Primera Catalana. I vaig pensar: per què no? A vegades va bé canviar.

Experiència al Club Voleibol Sayre

P: A la temporada 21-22 vas jugar amb el Club Voleibol Sayre, però el projecte no va sortir com esperaves i vas decidir tornar aquí, a casa. Quins aprenentatges et vas endur d’aquella experiència?

R: Sí, a vegades les temporades no surten com un vol. Venia de la Blume, de temporades molt exigents però bones, amb gent que competia al màxim. Quan portes aquesta dinàmica, esperes que les noves experiències siguin igual d’intenses, però no sempre és així. Em vaig endur un xoc de realitat: per molt que t’agradi el voleibol, no tot sortirà bé. Vaig aprendre a gestionar els errors i a acabar les temporades, fins i tot quan no són les millors.

Judit Terrats: “Per molt que t’agradi el voleibol, no tot sortirà bé”.

Un any de descans i retorn al voleibol

P: L’any passat vas decidir fer una pausa per viatjar, tot i que vas continuar entrenant amb alguns equips. Com va ser aquell any? Et va servir per veure el voleibol d’una altra manera?

R: Sí, totalment. Sempre havia estat en la dinàmica del voleibol. Se’m va ajuntar que l’última temporada no va ser com volia i tampoc tenia clar què estudiar. Així que vaig decidir fer les maletes, viatjar i aprendre anglès, que era una assignatura pendent. Però al cap de dues o tres setmanes ja estava escrivint a un club: “Ei, puc entrenar amb vosaltres?”. Em van dir que sí i vaig anar entrenant, però soc molt competitiva i el fet de no jugar partits m’afectava. Em feia mandra entrenar sense competir, era com anar a jugar a les bales.

El retorn de Judit Terrats al Tarragona SPSP

P: Què et va motivar a tornar? Vas notar moltes diferències respecte a la teva primera etapa?

R: Sí, perquè sobretot en aquestes edats, els canvis psicològics es noten molt. Jo abans era la nena petita de l’equip. Ara, encara que som un equip superjove, el rol és diferent. Tot i que no tinc 40 anys com quan jugava amb l’Evi o l’Ingrid, el rol segueix sent diferent. A més, en les noves generacions hi ha moltes juvenils, perquè com que som un club petit, cal omplir l’equip. Però la sensació i tot això és el mateix.

P: A nivell personal, com valores la teva temporada fins ara?

R: Bé, òbviament, tothom et va perseguint pel tema de l’ascens nacional, l’ascens nacional. Però aquí venim a entrenar, perquè dona igual que siguem 4 o 8. Ens intentem passar bé. Jo intento aportar tota l’experiència que tinc, la poca experiència que tinc del voleibol, a les meves companyes, siguin més grans o més petites, no importa. Al final, ens hem d’ajudar entre totes.

Habilitats de Judit Terrats

P: Quins creus que han estat els teus punts forts i en quins aspectes t’agradaria millorar aquesta temporada i al llarg de la teva carrera?

R: El meu punt fort diria que és la meva actitud, perquè soc una persona bastant fàcil de portar amb les altres. Les companyes noves, per exemple, les petites, que és el primer any que jugo amb elles, he connectat molt fàcilment amb elles. Tot i que no és una connexió d’amigues com tenen entre elles, crec que això ajuda al fet que elles juguin més tranquil·les. Una bona connexió amb l’equip sempre fa molt. I febleses, sí, n’hi ha algunes. No et trauré el pergamí perquè no acabo. Però sempre he tingut pendent millorar la forma física, ja estic en això ara que tinc una mica més de temps. Sempre hi ha coses a millorar.

P: Com deies, ajudar les joves és important perquè no estiguin nervioses al camp, no?

R: Totalment, al final el més important és jugar amb persones que estan allà, agafant nivell. De fet, la Veronika és un exemple perquè ella, al final, és una bona jugadora i està jugant bé, però el rol que té és de col·locadora, la qual cosa implica molta responsabilitat. Així que tenir jugadores amb més experiència que t’ajudin i et donin més confiança a l’hora de sortir a jugar és fonamental.

P: L’equip està segon a la Lliga, com esteu afrontant aquesta fase de promoció?

R: Bé, sí, estem segons a la Lliga, però està molt apretat, perquè estem a quatre punts de les primeres, empatades amb les terceres, a dos o tres punts de les quarts. Tot està molt apretat. Anem en segona posició, però no ens podem relaxar. Anem partit a partit. El nostre objectiu no és pujar a Primera Nacional, ho hem intentat moltes vegades, però no ha sortit. Ara estem enfocades en la promoció i veurem què passa. Al final, com diuen, quan menys t’ho esperes, pot arribar.

CV Gavà, proper compromís del sènior femení de Tarragona SPSP

P: Aquest cap de setmana us enfrontareu al CV Gavà, quin tipus de partit esperes?

R: Bé, ja els vam guanyar a casa. La veritat és que vam jugar molt bé. El que caracteritza el nostre equip és que a vegades estem molt bé o sembla que juguem com cadets. Llavors, el repte és trobar el punt mitjà. Si juguem bé, perfecte. Si les altres són millors, doncs aplaudim i ja està. Però el més important és jugar bé, sense importar el rival. Donem-ho tot i que el partit surti com surti.

P: Quines creus que seran les claus per portar-nos la victòria?

R: Les claus per a la victòria són les que et deia abans: connexió amb l’equip, jugar bé, tranquil·les, sense pressió. Si ho guanyem, ho guanyem, i si no, doncs no passa res.

P: Cada partit és una sorpresa. Com ho veus tu?

R: Totalment, és que hi ha moltes sorpreses. Per exemple, el Sabadell aquest cap de setmana passat havia de guanyar, però no ho va fer. Hi ha equips molt igualats i molta competència. El primer pot guanyar al darrer, i viceversa. A vegades sembla que juguem com cadets i altres com a la Superlliga. Però això li passa a tots els equips, i el més important és que anem lluitant, partit a partit.

P: Per acabar, quin missatge li manaries a l’afició?

R: Doncs que ens vingueu a veure més, perquè aquí sempre veiem algunes cadires buides. Si un diumenge o dissabte no teniu res millor a fer, porteu la berenada, veniu a veure’ns i que esteu tots benvinguts. Sobretot, porteu bombos i crideu perquè de vegades necessitem aquest suport.